Dia fred i serè el que es respirava al nucli de Sant Pere de Ribes, poble situat a la comarca del Garraf. El diumenge 5 de febrer tenia lloc el 45è cros de Sant Pau en el qual es pujava i es baixava el cim del Montgrós, una de les muntanyes més elevades de Sant Pere. ( 359,2m)
Era el 2n any que corria en aquest cros. Cada any es pot observar com hi ha més gent que s'inicia i participa tot gaudint d'aquest esport tant fantàstic i sà com són les curses de muntanya.
El meu objectiu principal era intentar fer marca personal i intentar quedar en una satisfactòria posició.
La cursa es presentava marcada per el fred intens combinant amb alguns cops forts de vent que t'incrementaven a la mateixa vegada la sensació de fredor. Els pocs més de 250 atletes ja estavem sitauats a la línia de sortida.
La cursa va començar mitja hora més trad a causa de l'increment sobtat del nombre de participants que volien prendre part d'aquest cros. Ni jo ni l'organització ens ho esperavem.
Vaig començar un pèl ràpid per tal de situar-me en un bon lloc per poder enfilar la forta pujada en bones condicions però tot conservador ja que era una pujada força dura i feixuga en el qual el cocu era el que manava. La pujada se'm va fer eterna, veia les antenes del Montgrós i no arribava mai. Vaig haver de caminar algun tros a causa del cansament que ja portava acumulat, però de seguida em vaig adonar que el que havia de ser un petit troç caminant per tal de recueprar forçes es va convertir en minuts caminant. De sobte veig que la primera dona em passa, i penso, no puc fallar, haig de continuar corrent costi el que costi. Torno a córrer intentant seguir la primera noia i sense adonarme'n arribo a dalt de tot. Com l'any passat, no vaig tenir temps d'observar les magnífiques vistes que es veuen des de dalt del cim. Neccessito aigua, veig l'avituallament. Agafo una empolla d'aigua. Merda, esta gelada! No em venen ganes de veure, tan sols un glop i llestos, en be una forta i llarga baixada i no puc permetre que m'agafi qualsevol flato. La baixada no corro, volo! els arbres em passen com llamps, la gent m'anima i em creixo a la mateixa vegada que incremento les passes i la velocitat. Avanço la primera noia i seguidament vaig a la caça d'un parell de corredors que tenia a davant a uns 200 metres de distància. Em noto bé, les cames em tornen a respondre perfectament i no baixo el ritme. M'enganxo a ells i em deixo portar. Començen els fregs a fregs, ara t'avanço jo, ara tu, ara ell i així successivament fins arribar a les vinyes. Miro el crono, 1hora justa. Un dels dos corredors fa un canvi de ritme i se'n va com un coet. Em decideixo a intentar perseguir-lo però les forçes ja no són com las que eran avans i decideixo ajuntar-me altre cop a l'altre corredor. Veig Sant Pere, ara em toca a mi! trec les forçes d'on puc i faig un fort canvi de ritme. Encaro els últims metres de cursa sol com un mussol. Les cames ja no poden més, cada cop vaig més lent. Veig l'arribada! Miro enrere, s'em acosten. Apreto les dents, apreto les mans, tanco els ulls, no puc més. Sentu el caliu i els crits de la gent, ja sóc a meta. Miro al rellotge tot satisfet per veure el temps que he fet tot esbufegant i tossint sense parar. M'entren ganes de vomitar. Em faliciten alguns corredors per la cursa que he fet. Estic content, miro el rellotge i.... 1h 08min ( 5min menys que l'any passat). Un altre cop objectiu aconseguit, ara ha esperar la classificació!
Ja tinc ganes de tornar a competir, de tornar a córrer i sentir el patiment i sobretot donar més guerra! La próxima serà a Campdevanol (Ripollès) Plogui, nevi, faci fred, faci calor, res em pararà! Salut i km!
No hay comentarios:
Publicar un comentario