Ahir
vaig disputar la II edició de la Taymory Marina Trail. Una cursa per muntanya
de 24kms i 1500d+ celebrada a la localitat de Premià de Mar.
Veient
el track i conscient de les poques hores que havia pogut
dormir sabia que no seria fàcil, però si et poses a pensar i a
preguntar-te veuràs que a la vida no hi ha res fàcil,
les coses sempre costen lo seu i si no costen res és que
probablement no valen la pena.
Primers
quilòmetres d'asfalt, ritme força còmode (3'45) mantenint-me darrere del cap de
cursa el qual es comença a trencar tot just arribats al tram de
terra.
Per
fi comença el corriol i comença la primera de les sis
pujades! Primers kms amb males sensacions, sempre igual...
Porto
un ritme massa fort i sé que si segueixo així tard o dora ho acabaré
pagant però les ganes de córrer i el paissatge que m'envolta fan que
continui a ritme tot baixant per una entretinguda baixada força ràpida.
Ja
hem passat el km5 i tornem a enfilar. El Sol comença a apretar i les forces van
a més. Començo a trobar-me bé i apreto cada cop més direcció al segon
cim. Passo el primer avituallament sense perdre ni un sol segon i
continuo baixant per una pista ample però pedregosa la qual em fa
guanyar metres respecte els perseguidors.
Km 10,
continuo pujant per un estret i tècnic corriol amb pendents del 40%. Ara
sí que començo a patir i de valent. Sembla que no sóc l'únic i es que els
rostres dels corredors que tinc a davant ho diuen tot.
Arribo
al segon avituallament. km15 aprox. Decideixo parar 30 segons comptats i agafar
un vas d'aigua i un tros de poma. Acabo de deixar enrere una llarga baixada
farcida de trams ben abruptes que m'han deixat els peus destrossats.
No
tinc ni temps d'assaborir el tros de poma que ja estic enfilant cap amunt altre
cop. Però que cony és això?? Per moments em pregunto on cullons m'he ficat
i es que no parem de pujar i baixar sense parar. Començo a tenir una pàjara
d'aquelles que fan història. Se'm acaba la bateria i necessito carregar-la de
nou. Per sort arribo al darrer avituallament (km19). Les preses, la tensió o
potser les ganes d'arribar fan que no pari ni 10 segons.
Començo
a quedar-me sol i em prenc en calma l'última de les grans pujades. Ara sí
que estic fos. Tinc els genolls destrossats, només vull arribar i recuperar-me
per la propera.
Tram
final interminable. El bessó esquerre se'm puja inesperadament. Per sort,
ja només queden 2 quilòmetres.
Al
final arribo a meta amb un temps de 2h 34m quedant 49è de 550
participants i 3r sub23 tot i no sortir a la classificació.
Una
de les curses més trencadores i dures que he fet mai. Avui he pogut
comprobar que sense dolor i esforç no hi ha felicitat.
Donar les gràcies a mon pare qui va venir a
animar-me i en especial al amic Fede qui em va donar el seu dorsal per poder
córrer. Sin ti todo esto no hubiera sido posible. Gracias crak!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario